PATRIMONI

JAUME MIR,

ESCULTOR DE LA HISTÒRIA 

 

Jaume Mir i Ramis (Felanitx, 1915) és escultor. Després d'estudiar a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Palma, va obtenir beca per estudiar a l'”Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando”, de Madrid, on es llicencià (1940) amb matrícula d'honor en els cinc cursos i obtingué premi extraordinari de final de carrera. 

 

El seu estudi és ple de llum i d'escultures de tamanys i materials diferents. L'aparent desordre en realitat dóna sentit a una exposició on totes i cadascuna de les peces tenen nom, i transmeten diferents sensacions i sentiments sense deixar lloc a la indiferència. La llum d'horabaixa, d'un horabaixa primaveral i teb, entra per les finestres. És la mateixa llum que il·lumina les teulades dels edificis ciutadans que s'escampen davant la nostra mirada, fins arribar a les torres bessones de la Seu de Mallorca. Al fons, la mar comença a adquirir les diferents tonalitats del cap al tard. 

 

L'escultor neix o es fa?


Com en totes les altres professions, no crec que ningú neixi ensenyat. Passa que hom pot tenir unes qualitats determinades que s'han de potenciar mitjançant l'aprenentatge de l'ofici. De fet jo me vaig preparar a consciència, fins el punt que vaig obtenir matrícula d'honor en anatomia i, així i tot, vaig voler repetir curs per preparar-me encara millor. 

 

I el talent?


Crec que d'intel·ligència i talent tots en tenim. Aquell que sembla més intel·ligent que un altre, és aquell capaç de concentrar-se en allò que fa. Si algú es posa a esculpir i no pensa en res més que en la seva obra, ben cert que el seu rendiment serà enorme, per això no crec ni en la intel·ligència ni en el talent, sinó en la capacitat de concentració. Jo la tenc i per això quan faig una obra me n'oblit de tot. 

 

I la inspiració?


La inspiració arriba després de moltes hores de feina. 

 

Com arribàreu a ser escultor?


Vaig néixer en una de les famílies més humils i econòmicament més pobres de Felanitx. No vaig anar ni a l'escola primària i als vuit anys vaig començar a fer feina. Feia feina al puig de Sant Salvador, de picapedrer, quan feien el monument a Crist Rei i jo m'interessava per les escultures: com les feien, quins materials usaven... A ca nostra, després de jornals de deu hores, vaig dedicar-me a fer una columna amb decoracions de fruites, que tanmateix em queia, per la qual cosa vaig decidir fer-la en marès, una peça que, per cert, encara conserv, i després vaig fer altres coses. El canonge Alzamora, que era qui pagava el monument, va veure les coses que havia fet i va xerrar amb mon pare per a que em deixàs anar a estudiar a Palma, a la qual cosa mon pare hi accedí tot i que això suposava renunciar al jornal que jo guanyava. 

 

I després de Palma vau anar a estudiar a Madrid.


Quan estudiava a Palma vaig guanyar la beca que la Diputació Provincial convocà per anar a estudiar a l'”Escuela Superior de Bellas Artes” de Madrid, però abans d'anar-hi vaig haver de rebre lliçons de castellà perquè no sabia parlar-lo. Quan vaig arribar a Madrid, amb les meves espardenyetes, feia dos dies que havien començat les classes. Modelaven un bust de l'emperador Neró i quan m'hi vaig posar a la feina, ben aviat me voltaren una quinzena d'estudiants. Jo, que no els entenia massa bé, em pensava que se'n reien de mi, però no era per això que em miraven, sinó perquè jo ja tenia el bust quasi acabat i ells encara el començaven, i em demanaven en quina escola havia anat a preparar-me. 

El 1937 fou encarregat de càtedra de l'Institut Laboral de Felanitx, on va crear l'Escola de Treball, de la qual va ser nomenat professor de dibuix; posteriorment (1949) obtingué per oposició la càtedra de modelatge i buidat de l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Palma, de la qual arribà a ser director (1971); el 1960 obtingué la càtedra de dibuix de l'Institut Ramon Llull, de Palma. 

 

Quaranta-quatre anys d'impartir la docència són molts anys d'experiència.


Quan vaig entrar en la docència ho vaig fer en cos i ànima, com en totes les coses que faig, fins el punt que durant una llarga temporada vaig deixar d'esculpir. 

 

I ara quins objectius teniu?


El dia que em vaig jubilar a l'Escola d'Arts i Oficis, vaig proposar-me no acceptar cap altre encàrrec de particulars, perquè volia dedicar tota la meva vida a representar els personatges de la nostra història com en Joanot Colom, en Joan Crespí, n'Anselm Turmeda... tots, que en tenim molts. Faig comptes fer tots aquests personatges, almenys fins que tengui forces, així com els fets importants de la nostra història. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L'Ajuntament de Felanitx li atorgà (1950) la medalla de la ciutat i li va organitzar, per tal motiu, la seva primera exposició individual. Ha obtingut nombrosos guardons entre els quals destaquen els premis “Fundación Aníbal Álvarez” (1940) i “Fundación Madrigal” (1941), concedits per la “Real Academia de Bellas Artes de San Fernando”, de Madrid, el premi Ciutat de Palma d'escultura (1972), tres medalles de bronze del Saló de Tardor (1945, 1946 i 1948) del Cercle de Belles Arts de Palma, dues medalles del Saló d'Arts Decoratives, de la Diputació Provincial de Baleares, premi extraordinari (1979) Ciutat de Palma per la seva obra “Faenando” i la medalla d'or del Cercle de Belles Arts (1991).
És membre de les reials acadèmies de “Bellas Artes” de Toledo, de la de “San Fernando” (Madrid), de la de Sant Sebastià (Palma) i de la de “Santa Isabel de Hungría” (Sevilla).

 

 

Us defineixen com a academicista, hi estau d'acord?


Crec que quan diuen academicista volen dir classicista, que, fins fa poc, se deia en to despectiu. No he estat mai un innovador, però respect tots els corrents, perquè consider que la meva obra -en Joanot Colom o en Ramon Llull, per exemple- no pot representar-se de manera abstracta. 

 

Com es valora artísticament una escultura?


El que s'ha de valorar és si un artista és bo o si és dolent, si la seva obra té qualitat o no. N'hi ha molts que no fan allò que senten, sinó que segueixen unes determinades modes. El més important és que l'artista sigui honrat amb ell mateix. S'ha de ser honest i honrat amb allò que es fa, independentment de les modes. 

 

Quina valoració feis de l'escultura que es fa avui?


Avui el que tenim en contra és l'afany desmesurat d'originalitat. Els grecs antics, que han estat els pares de la pintura i l'escultura clàssiques, van crear dos models: els apol·los i les venus. Els escultors anaven fent diferents versions d'aquests dos models, tractant de millorar-los, i que es van anar repetint durant segles. En un museu d'Ankara vaig reconèixer l'estil d'Scopas, un escultor grec del segle IV aJC, amb l'observació d'una testa que abans no havia vist mai. Avui és difícil ser un autor figuratiu i ser personal alhora, i donar-li aquell matís propi de l'autor, tal com es pot detectar en els clàssics. 

 

Què dóna qualitat a una escultura?


Que l'autor es despreocupi totalment de la moda i, tant si és abstracta com si és figurativa, si fa allò que sent, l'obra que faci serà bona, posant per endavant que l'autor té uns mínims coneixements. Consider que, per ventura, un dels principals defectes de les generacions actuals, és que persones de molts pocs anys es pensen que ja són autors consagrats. Crec que el que haurien de fer és preparar-se. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jaume Mir ha realitzat nombroses escultures i relleus per a institucions, entitats i particulars, bona part de les quals estan instal·lades en espais públics, com el monument “Als morts de la Guerra Civil” (1940, Felanitx), el retrat del bisbe Campins (1949, Porreres), el relleu de la façana del Col·legi de Sant Francesc (1950, Palma), “Ànsies de llibertat” (1952, aeroport de Son Sant Joan), l'homenatge a “La Ciutat de Palma” (1952, passeig Marítim de Palma), “La Immaculada” (1954, Felanitx), l'obelisc a l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria (1954, Palma), la imatge de “Sant Francesc” al monestir de Cura, “Homenatge als foners”, al centre cultural de la Caixa de Balears, a Palma, “Foner” al Parlament de les Illes Balears, així com el conjunt escultòric de bronze i fusta a l'església de La Porciúncula, a Palma, els relleus de la porta principal de l'antic Hotel Bahia Palace, de Palma, els quatre blavets de bronze del cambril de la Mare de Déu de Lluc, diversos passos de Setmana Santa per a distintes confraries, entre els més importants, El Sant Enterrament de la Confraria de la Joventut Seràfica de Palma amb set figures del qual dues foren separades i formen actualment el Pas Camí del Calvari,  així com nombroses escultures per a mausoleus a diferents cementeris de l'illa. 

 

De quina escultura us sentiu més satisfet?


És difícil anomenar-ne una, perquè n'hi ha set o vuit, d'obres, que m'agraden especialment. Una, que encara està en projecte, és “La Balanguera”, una obra que vol rompre amb la tradicional representació d'una dona vella amb fus, seguint amb el poema de Joan Alcover que pens que volia expressar el passat, el present i el futur de la nostra història per boca d'una endevinadora, d'una pitonissa. 

 

I a més d'aquesta obra?


L'esbós d'una escultura per a un panteó i “Ànsies de llibertat”, que forma part d'un conjunt de tres escultures instal·lades a l'aeroport de Son Sant Joan. 

 

Se us considera un especialista en esculpir foners.


Sí, perquè de foners en dec haver fet un centenar en distintes posicions. El primer foner el vaig fer fa devers seixanta-vuit anys i de llavors ençà no he deixat de fer-ne. Aquest foner va estar instal·lat durant molts anys a l'entrada del palau del Consell de Mallorca. 

 

Per a un escultor què és més interessant, el cos masculí o el femení?


Crec que són igual d'interessants i quant a bellesa tenen la mateixa importància, però són distints. Per temporades m'interès més per uns models que per uns altres. A banda del cos humà, però, també hi ha altres essers vius que són molt interessants, com per exemple els cavalls o els toros. 

 

Tenim entès que els baixos relleus de l'obelisc dedicat a l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, no van ser massa ben rebuts per les autoritats d'aleshores pel fet que hi sortien nus. Heu tengut problemes amb el contingut de les vostres obres?


N'he tengut moltes vegades, de problemes, però no va ser en aquest cas que en vaig tenir més, sinó pels relleus de l'entrada de l'Hotel Bahia Palace, al passeig Marítim de Palma. El bisbe d'aleshores, el bisbe Hervàs, s'hi oposà perquè volia que tapàssim els nus i, tot i les converses que vaig mantenir amb ell, no vaig aconseguir convèncer-lo. Quan, al cap de poc temps, el bisbe va ser destinat a una altra diòcesi, els relleus van tenir via lliure. 

 

Quina escultura us hagués agradat fer a Felanitx?


En Joanot Colom, felanitxer i cap de les Germanies. 

 

De quina escultura universal us hagués agradat ser autor?


De dues escultures gregues de bronze del segle V aJC, que fa cosa de set o vuit anys van trobar submergides a l'estret de Messina i que vaig poder contemplar en un museu de Reggio di Calabria, a Itàlia. També m'hagués agradat fer el Moisès de Miquel Àngel, una escultura amb una enorme energia muscular a punt d'explotar, tot i la seva aparent actitud passiva. A aquestes dues també hi podria afegir dues escultures més també de Miquel Àngel: els dos esclaus sense acabar. Si hagués conegut aquestes dues obres de Miquel Àngel fa quaranta anys, la meva escultura seria actualment distinta. Dubt que siguin obres inacabades per l'autor, qui potser feia comptes deixar-les així com estan ara: sortint de la pedra. 

 

Heu treballat el fang, el marbre, la pedra de Santanyí, la pedra viva, la fusta i diversos metalls. Quin considerau que és el material més agraït?


De poques coses presumesc, però del que sí puc presumir és que som un bon tècnic. Tots els materials m'agraden, fins i tot la fusta. L'ivori, per exemple, és molt mal de treballar perquè és os i és molt dur, però sent una especial predilecció per la pedra viva, perquè el resultat que dóna és meravellós, no té res a veure amb el marbre de Carrara, un material que per cert és caríssim. La pedra viva, la de Binissalem per exemple, és més bella i dóna més bon resultat. Els problemes que té és que és més forta que l'acer però alhora és més fràgil que el vidre, perquè amb un simple copet ja es pot trencar, però el resultat és tan agraït que es podria pintar, perquè acaba fent quatre o cinc tonalitats de colors totalment diferents segons les eines o segons el cop, i es pot deixar polida o semipolida. En canvi el marbre de Carrara és fat, blanc, fred... 

 

És molt difícil treballar la pedra viva?


És tan difícil que a posta se fa tan poca obra decorativa amb ella. Endemés, el temps que treballes una peça en pedra, pots treballar-ne cinc en pedra de Santanyí. 

 

Quin és el millor compliment que us han fet mai?


A l'exposició que vaig fer a Felanitx, no fa massa anys, tenia exposada l'escultura d'una Mare de Déu dins una roca. Una dona major, en observar-la, li demanà al bidell: “I com sabia aquest home que hi havia aquesta Mare de Déu dins aquesta roca?”. Aquest crec que és el millor compliment que m'han fet mai. 

 

Darrera de tantes escultures vora les quals hem passat tantes vegades, hi ha un home singular: Jaume Mir, escultor. 

 

 

 

Antoni Roca 
Maria I.Deyà 

 

 

 

CAMÍ DEL CALVARI

EL SANT ENTERRAMENT

Els Passos de Jaume Mir

       

Camí del Calvari  i 

El Sant Enterrament      

Patrimoni 2.jpg
Patrimoni 1.jpg